MANS NEGRES
(2017)

Jordi de Manuel

Editorial:
Pagès Editors
(2017)

Col.lecció:
Lo marraco

Núm: 315

Pàgines: 133

Lectures relacionades (sèrie de Marc Sergiot ordenada cronològicament)

Cabells porpres
Raptor de gnoms
Cels taronges
Mans lliures
Tres somnis blaus
L'olor de la pluja

Jordi de Manuel torna a utilitzar el seu personatge més carismàtic, Marc Sergiot, per presentar-nos un recull de set contes d'ambientació policíaca a la ciutat de Barcelona.

Són contes que tot i contenir la presència de Marc Sergiot en major o menor grau s'escapen una mica de ser protagonitzats per ell. La majoria dels relats doncs, tenen més interès pel cas tractat que no pas per la intervenció del conegut detectiu. De fet quan en Sergiot esdevé resolutiu no ho fa per posseir un instint especialment brillant de manera que em quedo més amb el seu tarannà sorrut i capficat que no pas en la seva capacitat dialèctica o per la intuició de la seva veueta interior.

Els contes són eclèctics però sempre centrats a Barcelona en una moment indeterminat de la carrera del detectiu. Tots els relats contenen la paraula “mà”, a l'igual que el títol i es centren en emocions pròpies de tota persona normal però expressades de manera delictiva. Així tenim contes que fen referència a la gelosia, o a la cobdícia, el fanatisme etc.

En la meva modesta opinió els relats van de menys a més. Les primeres històries tenen un esquema més senzill, fins i tot previsible. Parlo de “Cop de mà” on un assassí confés és interrogat per en Sergiot, “Joc de mans” amb una tensió correcte on una assassina s'oculta de la vista de la policia en un amagatall aparentment perfecte però que conté una resolució un tant tòpica, i “A mà armada”, més original que els anteriors però un tant previsible i repetitiu on un atracador té més interès en demostrar la seva faceta d'actor que en realitzar el cop perfecte.

A partir d'aquí, el nivell puja, especialment perquè l'autor torna a submergir-nos en el tarannà de l'inspector, en descripcions acurades dels seu actes o dels seus pensaments íntims. També perquè els crims es tornen més violents o passionals. Per exemple, a “Mans a l'obra” s'investiga una mort que recau en una famosa escultora (potser el conte més ben escrit al meu parer). O a “Mà de ferro” s'ens explica la complicada vida d'un personatge que mata el seu pare sense voler-ho fer realment. Molt interessant però. Potser el relat més colpidor és “Una mà de pintura”, especialment per la seva aparent no resolució final on s'investiga la desaparició d'un pare de família. El darrer conte, “Mans brutes” destaca per l'estil en que De Manuel ha volgut expressar-se: A través d'un monòleg penitenciari parlat amb un altre pres. Un relat sobre el racisme i la xenofòbia.

En resum, els relats són planers i no tenen elements estrambòtics (exceptuant potser, “Mans a l'obra”) i es resolen de forma força simple. Com deia, no és tan important aquí la tasca de l'inspector com la història en sí. Jordi de Manuel se sent còmode amb aquests relats curts sobre el seu detectiu insigne. Sense ser grans episodis de la vida de policia d'en Sergiot, ens donen una idea del dia a dia de la tasca criminal. Molt amens i bastant directes al gra, cosa que s'agraeix.

Eloi Puig,

10/09/2017